Filant nusos amb vistes a la Seu

N. del A.: Hace tiempo que tenía ganas de publicar este escrito. Con él gané un premio al relato más atractivo en un humilde concurso literario de un "ateneu" (casal en Español) de Manresa. El "late motiv" eran el amor y Manresa, y debía estar escrito en Catalán. 

A pesar de no ser mi lengua materna, creo que es uno de los textos más bonitos que he escrito nunca.

Feliç diada:-)

N’havia escoltat parlar. Fils invisibles que mantenen lligams gairebé impossibles que, paradoxalment, sembla que mai es podrien arribar a trencar.
Vaig arribar a la conclusió de que pot ser sí existeixen, però que per mantenir la seva estructura etèria has d’aconseguir dibuixar al teu cap un món fantàstic que el fonamenti. I ara em ve una pregunta al cap: hi ha alguna cosa menys ferma i més susceptible d’esvair-se que la màgia?

Baixo del cinquè pis per les escales del vell edifici, mentre em pregunto quants anys tindrà. Plaça major, dreta i cent metres de baixada pel carrer Sant Miquel. Arribo a un lloc del que sí conec els anys que porta fent pa per als veïns del casc antic de Manresa.
M’agrada entrar-hi. Sobretot a l’hivern, tot i que ja no fa el fred que feia a la capital del Bages. Demano magdalenes casolanes i un pa de quilo. Espero que no tanquin i que en vint-i-quatre anys més puguin arribar al centenni d’experiència fornejant el pa.

Torno sobre els meus passos i pujo ràpid els esglaons. M’agrada això de no tenir opció d’agafar l’ascensor i m’encisen les vistes que tinc des del meu pis a la plaça major. Des del dormitori puc veure dibuixada la muntanya de Montserrat, però malgrat tot, les vistes de la muntanya no serà el que més m’agradi quan entri allà en un minut.
Ella té uns ulls expressius que denoten una barreja d’innocència i il·lusió. Crec que quan obri la porta, encara estarà cridant allò de “magdalenessssss” amb la seva veueta i el seu somriure de “ho he aconseguit!”

Des del mateix moment en que la vaig conèixer, vaig pensar que m’agradaria esmorzar amb ella. Ha passat un temps i tenim un fil junts. No, no, ho he escrit bé: fil. L’hem anat fent junts en moments com aquest que he relatat ara mateix. 

Pot ser no sona molt extraordinari, però per mi sí que ho és. Amb ella vaig descobrir que se m’havia oblidat com anava això de fer fils dels de veritat. D’aquests que tenen nusos i no vols deixar en mans de la intangibilitat de la màgia.

Esmorzem junts amb vistes a la Seu, mentre el Sith ens mira amb gest inquisidor. Ell és un gat negre i molt trempat. Ara que ho penso, gat negre i trempat sona una mica redundant. Ella diu que el tinc molt mimat i que les seves demandes i mala educació van creixent proporcionalment al temps que fa que ens coneixem.

Sith té un sobrenom que li vaig posar jo: “Chefesito”. D’això parlaré més tard, però ell és per mi com un altre nus del fil que em lliga amb ella. Quan marxa a treballar, ell es queda arraulit, dormint al meu costat. Per els qui ens agraden els gats, poques sensacions hi ha més boniques que quedar-se adormit al seu costat sentint el seus roncs i la seva escalfor.

Parlava de fer nusos al fil amb ella, i diria que no hi ha moment que ens faci riure més junts que quan, gairebé, l’haig d’obligar a rentar-se les dents. L’haig de perseguir amb el raspall amb la pasta ja posada i, tot i així, es resisteix buscant que acabem barallant-nos i hagi de forcejar amb ella per acabar ficant-li el raspall dins la boca. Després, em mira fent-se la ofesa mentre se’ls renta i se li acaba escapant un somriure d’aquests que em fan pensar que sóc afortunat.

És dissabte i fa un dia espectacular, així que baixem a fer un tomb i a comprar fruita i verdura al mercat de la plaça. Sempre que faig un acte tan quotidià com fer la compra aquí, no puc evitar pensar en els moments extraordinaris que s’han viscut. Des del gran incendi durant l’ocupació borbònica, a la gran revolta civil contra les tropes napoleòniques, coneguda amb el nom de "la crema del paper segellat".

Sith ens espera a l’altra banda de la porta. Sé de memòria el que farà ara. Si el deixem, sortirà al replà de l’escala i inspeccionarà el metre quadrat que l’envolta amb la mateixa curiositat que mostraria algú que arribés a Mart per primera vegada. Mirarà les escales amb ulls encuriosits, però no gosarà baixar ni un sol esglaó. Sortirà corrent tot esverat, entrarà al pis i així culminarà una altra de les seves intrèpides excursions.

Començo a fer el dinar i és ara quan el Sith fa honor al sobrenom que deia abans que li vaig posar. “Chefesito” puja a sobre de la rentadora, s’asseu còmodament i, amb cert despotisme en la seva mirada, verifica que la recepta que estic fent segueix els passos necessaris per aconseguir el resultat que ell desitja. Esperarà pacient el temps que calgui i, quan nosaltres comencem a dinar, ell traurà el seu jo més rapinyaire i passejarà pel taulell de la cuina a veure que es pot emportar a la panxa.

Em quedo mirant-lo i ella em reclama amb un petó, donant-me les gràcies pel dinar. Sento que m’ha tocat la loteria. Espero no tornar a oblidar-me mai més de fer nusos al fil.